Sinopsis

Santiago Ramón y Cajal (Petilla de Aragón 1852-Madrid 1934) ha estat sense cap dubte el major prestigi científic d'Espanya. Va ser director de Museus Anatòmics de la Universitat de Saragossa (1879) i més tard catedràtic d'Anatomia de la de València (1883), on va destacar en la lluita contra l'epidèmia de còlera que va assolar la ciutat en 1885. Va ocupar les càtedres d'Histologia a la Universitat de Barcelona (1887) i d'Histologia i Anatomia Patològica a la de
Madrid (1892). La seua fama mundial, acrescuda a partir de l’assistència a un congrés a Berlín, es va veure referendada amb la concessió, en 1906, del Premi Nobel de Fisiologia i Medicina pels seus descobriments sobre l'estructura del sistema nerviós i el paper de la neurona. Les seues troballes són la pedra angular de les ciències neurològiques. La histologia es divideix en un abans i un després de Cajal. Avui continua sent un dels autors més citats en les revistes mèdiques existents. Cajal és molt més que un savi històleg: va ser, abans que res, home de ciència i, junt amb Claude Bernard, el més gran que haja donat la medicina; ambdós, sumats a Galileu, Newton, Darwin, Pasteur i Einstein, possiblement siguen els talents científics més grans de tots els temps. A banda de la seua tasca en la medicina, Cajal va desenvolupar molts altres sabers fruit d’un intel·lecte i una sensibilitat sense comparació: va ser fotògraf, dibuixant, literat... arts a què es va dedicar amb la seua singularíssima atenció, tenacitat, afany i cura.